viernes, 31 de diciembre de 2010

 


La Reina cavalca la torxa de vida,
els cabells solts, pell blanca i nua. Estel de la matinada.
Seus els batecs de la nit,
nit il.luminada, nit blanca, nit de plata.
Nit enamorada.

*

Bon 2011 a tothom !!!

domingo, 12 de diciembre de 2010

viernes, 26 de noviembre de 2010

Et mous a sobre meu, vida meva...
els teus llavis tremolen sobre la meva front,
els meus llavis sobre el teu cor.
Els dits per la teva esquena, direcció Sud
i tu segueixes el ritme de la música.
Respirem agitadament, alhora,
cossos encesos, suau cadència sota una llum tènue, mullats;
i sento el mar a sobre meu, càlid,
i sents el mar a dintre teu,
I em fas un petó, nena...
llarg, intens. Enamorat.
La meva ànima dins de tu,
la teva Vida a sobre meu...

martes, 23 de noviembre de 2010

Jo he vist els portals de l'Oest
més enllà dels mars celestials;
he vist la llum irisada portadora de Vida
i l'ombra negra que derrama l'amargura sobre el món.
He vist els camps de plata on la voluntat és llei,
sol, enmig de la immensitat
he escoltat els tambors de la creació.

Oh mariners feliços
que compartiu el meu viatge
obriu el pit a la turmenta, beveu els vents,
sempre dempeus, amb la mirada més enllà de la lluna,
més enllà dels estels.
Oh navegants del Fat,
sempre dempeus, mai de genolls.
I estimeu, sí, estimeu fins l'esgotament
com jo estimo
rumb a la eternitat.
No hi ha una altra conquesta més digna de ser assolida,
rumb als portals de l'Oest;
cap altre secret més urgent.

miércoles, 27 de octubre de 2010

miércoles, 20 de octubre de 2010



Vinga va, que no es digui...

Consti, però, que no el convido a fer un tomb per la Galàxia.
Ja s'ho farà tot sol, si té ganes i vol... 


martes, 19 de octubre de 2010




Un tomb per la Galàxia, guapa?

sábado, 9 de octubre de 2010

I caigué la guerra sobre el món;
les muralles del cor
assetjades per gegants
d'ulls d'ombra i ànima negra.
I la sang va córrer per les valls
des dels cims més alts,
agitant els abismes impassibles
on la indiferència del Temps té la morada.
I el poderós Oceà es va aixecar,
trons i llamps en el cel i neguit en l'ànima.
I el Sol va tremolar.

Tanmateix, en el foc de la forja de l'ira dels Homes
el martell més pesat fou forjat,
i entre espurnes de dolor
va néixer l'esperança
d'un cor inflamat amb les llums dels estels
i la rabia dels déus.

I nasqué la joia més apreciada,
L'amor va veure la llum, entre les brumes de l'oblid.
I la paraula, el verb, per encarnar-lo




miércoles, 22 de septiembre de 2010

L'avia

Vaig néixer una plujosa matinada d'Octubre, 
encara recordo com m'ho deia la meva avia.
Potser per això adoro la pluja, misty i vent.
I aquella veu, suau, que em bressolava per les nits
Quan els somnis eren gegants enfront la mirada d'un nen.

Jo, jo encara sento aquelles mans acaronant-me la cara
I aquells ulls, blaus com el cel,
Ensenyant-me a somiar, a volar. Sense por;
Mostrant-me els camins per on balla la lluna,
Entre els estels.

No saps com et trobo a faltar.

lunes, 6 de septiembre de 2010

A l'alba . . .

Un fi llençol cobria el teu cos nu. Dormies
I just abans de l'alba,
Quan la boira cobria la vall
I els estels agonitzaven,
Vaig passar, lentament, les gemmes dels meus dits per les teves cames,
I pels teus malucs, baixant a la cintura. I pujant, poc a poc.

Em va semblar que somiaves en veu alta,
Escrivint música amb la teva veu, suau.
I els meus dits es van detindre en el teu ventre,
Que pujava i baixava sota la meva mà,
Amb cada xiuxiueig que et feia sobre el lòbul de la orella.

I potser vaig somiar el suau moviment dels teus malucs, contra el meu cos,
Mentre m'endinsava en el regne dels teus pits
I entrellaçava les cames amb les teves.

I la llum de l'alba va trencar la nit,
I vaig veure la llum dels teus cabells. Encesos.

La teva mà agafava amb força la meva,
Tot just per sobre de la porta de la Vida,
I dibuixàvem notes vermelles,
En el cel del nou dia.


jueves, 26 de agosto de 2010

Nit de lluna . . .

Nit de lluna,
Sota les branques d'un Roure immens,
Nit d'estiu, aroma a gessamí.

Els teus dits jugaven amb els meus cabells
I jo nadava en el mar del teus ulls, innocència apassionada,
Mentre jugava amb la geometria de la teva cintura
Que seguia el compàs d'aquella cançó;
Moviments suaus, circulars, cadenciosos
Sota aquella brevíssima faldilla;
Cames nues, daurades pel Sol. Pell ambarina.

Anava embogint, poc a poc
I sentia l'atracció dels teus llavis, vermells
Com els pètals d'una rosa encantada,
I em vas posar la mà en el pit
"Creus en la màgia?", em vas dir amb veu de plata,
I em vas agafar la mà i la vas posar en el teu pit,
"I ara, Jordi, creus en la màgia?"

Jo moria pels teus llavis,
I lentament, molt lentament,
Em vas fer un petó,
Suau, molt suau, com el tacte de la seda més fina.
I no sabria dir el temps que va transcórrer
Perquè la teva boca em va robar els sentits
I també el cor,
Sota les branques d'aquell Roure immens.


sábado, 14 de agosto de 2010

Només el teu alè, nena . . .

De vegades somio que navego el món,
Creuant el llindar imaginari que separa mars i oceans.
Enmig del gran blau, a una eternitat de qualsevol indret conegut,
Sense brúixola ni compàs,
Només escoltant el cant del mar;
Només seguint el decurs dels estels.
I em sento immens,
I em reconec com un abisme sense fons
Que només pot omplir l'Eternitat, infinita.

I el teu alè, que m'embriaga i em dóna vida,
I els teus ulls, caoba d'encís, profunds com el cristall d'Amaria,
I els teus llavis, dibuixant somriures, donant sentit a la Creació;
Llavis suaus, sensualitat ígnia que juga amb el meu cos
Fent-lo vibrar amb clau d'Art major; ensenyant-li el paradís, aquí en la Terra,
I els teus cabells de seda, solts, ballant amb la marinada,
Entre les meves mans.
I els batecs del teu cor, far del navegant perdut,
Dolçament perdut
Sota la petitesa estrellada que cobreix al portador de la torxa sagrada,
Que no ha vingut a acceptar, sinó a imposar la seva Voluntat,
Per sobre del mar, per sobre dels estels,
Perquè va néixer amb el cor dels Homes;
Amb el cor d'un Rei.
Immens.



viernes, 30 de julio de 2010



Què sóc després de tot sinó la consciència de l'Univers?
Quan et faig l'amor, lenta i apassionadament
I arribo tot just al teu límit,
I segueixo, molt lentament, eternitzant la teva agonia, sense pietat;
Quan converteixo el teu cos en un volcà ardent que vibra i palpita sota els meus llavis
I em demana "si us plau, si us plau..."
I quan jugo amb els batecs del teu cor, i amb els indrets més sagrats de la teva pell,
Quan faig que la teva silueta d'argent respire entretallada pels camps de la luxúria
I quan faig que els teus llavis pronunciïn, en un fil de veu,
Inaudible i delicadament torturat, "em moro..."
I quan et faig esclatar en un calfred que incendia la cambra...
Què sóc sinó la Vida de l'Univers jugant amb sí mateixa?
L'alfa i l'omega del misteri més profund,
El teu cos fonent-se amb el meu en un èxtasi celestial
I les nostres ànimes esdevenint una sola sota la llum vermella del plaer,
Mentre la meva mar de vida inunda el teu santuari
Escoltant la dolça música dels teus llavis, vermells i encesos,
"Si us plau nena, si us plau...continua"



martes, 27 de julio de 2010



Dins de la mar la vaig fer meva,
I la llum de la Lluna fou testimoni
De com ens vam estimar amb la passió de dos adolescents.
I vaig entrar dins d'ella,
Amb tendresa infinita i amb la potència dels estels,
Mentre sentia les seves cames de seda en la cintura
I la seva veu entretallada xiuxiuejant-me "t'estimo";
Els seus pits d'ensomni, amb olor a mar i color de lluna, acaronant el meu pit
I el bategar desbocat de dos cors incendiats per la passió,
Confonent-se amb la remor de les ones,
I les seves mans dibuixant senderes de foc en la meva esquena,
Ferint-la d'amor, luxúria i passió sense límits.
I els seus llavis, i la seva llengua
Amb sabor a sal i eternitat. Vida.

viernes, 2 de julio de 2010

Veniu en somnis, suggerint la sendera estèril del serf.
Veniu sota l'ombra d'una llum cegadora, xiuxiuejant camins vorejats per una foscor negra i impenetrable. I reclameu el dret paternal sobre aquest ésser creat pels somnis i forjat amb pols d'estels.
I veniu amb el segell del Poder i la Glòria, quan només sou esclaus de la vostra pròpia magnificència sense màcula.
Si, veniu arrastrant cadenes d'or i assenyalant les que ens vau posar a dintre,
I sota dolces paraules ens suggeriu la submissió i la rendició.

Heus aquí, però, jo us he mirat als ulls i he descobert la mentida i el turment que amagueu sota la vostra llum gèlida i mortal.
Heus aquí que he vist la por i el neguit al bell mig de la vostra ànima de gegant. De la vostra ignorància titànica.
Perquè sabeu que esteu condemnats a cantar les nostres conquestes en les estàncies del Temps i la Matèria.
Si, dels abismes més negres de Tamas un crit s'aixecarà,
I cobrireu la llum pàl.lida i amorfa del vostre rostre,
Lloant als que van escollir la sendera de l'oblid per tal de transformar la Matèria en Paradís Immortal,
Tancant el cercle, sense principi ni fi,
Dibuixant espirals de foc amb el palmell de la mà, en el mantell negre de la Nit estupefacta;
Incendiant la Creació amb ulls immortals,
I transmutant cada cèl.lula en batecs d'energia pura,
Fent sonar el gong del Miracle i anul.lant la Llei del llibre de la Vida;
Obrint els braços i radiant amb la potència d'Universos sencers
Concentrats en una consciència totpoderosa
Nascuda de la Terra pel Cel,
Un pont infinit entre les dues ribes de l'Eternitat.



sábado, 26 de junio de 2010

En la forja del temps
Va construir un mirall on contemplar-se a si mateix.
I fou que el va mirar amb alè de foc
I una miríada de formes van ser esculpides
Bressolant-se amb cega cadència per la pàtria del silenci,
Arrossegant cadenes d'or i diamants.
I fou el Fat dels éssers condemnats a no morir,
Pels salons de l'orfebre etern.

Heus aquí, però,
Del rerefons de les edats,
Una espurna va saltar del mirall
I va encegar a l'Arximaçó
I aquest, complagut al conèixer el dolor,
digué, Ea!
I fou la llibertat
D'aquells que no es bressolen amb el vent
Ni cedeixen al seu Fat
Malgrat ser efímers i mortals.

I digué, Silenci!
I mil rumors d'enveja immortal van callar, atemorits,
I la veu del pensament va cantar;
La pulsió de l'esperit que creix, va ser,
Enmig de la cadència inert del submón.

I fou la Gravetat, i el riure, i l'Amor,
I la Vida
I la Relativitat.

I el pensament digué, Ea!
I les va unir,
Sense cadenes, ni d'or ni de brillants,
Perquè seva era la Llibertat
Malgrat haver de morir;
Perquè seva era la flama eterna,
Malgrat ser un sospir
En el vent.


jueves, 24 de junio de 2010

Sant Joan 2010 (Foto propia)

La Força,
Et penetra i manté unida la Galàxia.
Sent-la fluir pel teu Ésser;
Controla-la i fes-la teva
I tindràs el poder dels déus en el palmell de la mà...

... Però NENA, si et mous així, a sobre meu... EM CREMO!!!, jajajajaja...

¡¡¡¡I DIGUES ALGUNA COSA AL BLOOOOOOG!!!!, jajajajajajaja...
¡¡¡¡MACA!!!!

miércoles, 23 de junio de 2010



El foc ens transporta als orígens remots del nostre principi. És per això que hipnotitza i purifica, en la mesura que ens remet a nosaltres mateixos i ens recorda qui som. Aquest retorn al centre té a veure amb l'Amor, perquè l'Amor sempre és Unió, l'oposat, per cert, a la fractura i a la separació  (Diabolei).
Des de l'humil foc al bell mig de la muntanya, sota els estels, fins la Fusió nuclear, la qual pot ser assimilada amb l'energia Crística dels antics, perquè basa la seva potència en la Unió i en la superació de forces formidables per tal de ser efectiva  (si us fixeu, tot el contrari que la Fissió, que separa per tal de Ser i, per això mateix, pot assimilar-se amb la potència diabòlica).

Sí, el foc extern ens fa sentir la presència de l'Agni sagrat, bategant al bell mig del nostre cor. I ens fa estimar sense mesura ni temps. Ens fa créixer fins tocar la cúpula del firmament i ens fa ballar amb llops pels camps del Cel, per les senderes dels estels...mentre t'asseus al terra i et fons amb ella; mentre el foc es reflecteix en la seva pell de seda i batega per les teves venes.

Feliç Revetlla se Sant Joan.



martes, 22 de junio de 2010

I qui de vosaltres ha posat una sola pedra sense els forns de la història?
Sí, qui ha pensat sense el pensament d'aquells que ja han pensat?
Déu meu! I qui ha dibuixat un castell en l'aire i s'ha enfilat a la seva agulla d'argent?
Si, digueu-me, perquè la desesperació ofega fins matar quan veus la meravella i no la pots tocar.
Si, digueu, qui de vosaltres trencarà el cristall?

Una llosa de mil tones gravita a sobre de qui cerca respirar en la Lluna,
Perquè més enllà de tot allò que hem imaginat està el "Sigui!, i va Ser",
I la destrucció del fat dels Homes.

I qui de vosaltres farà repicar la campana?
I qui composarà el vers sublim i la simfonia perfecta?
Tot just en la punta de la fletxa Humana,
Solcant aires desconeguts, verges
En la nit sense estels;
Estels que encara no han nascut
De la nit prenyada de llum,
Perquè no és memòria ni present sinó futur.
Enfront d'un full en blanc
la Solitud i desesperació de qui no cristal.litza allò que veu és, Total. Brutal. Esfereïdora.

Maleït sigui!, digueu-me,
Qui de vosaltres pot afegir un colze a la seva alçada?

lunes, 14 de junio de 2010

Jordi, around the fire


A mig camí,
Habitant de la penombra humana,
Custodi de la flama sagrada;
Conjurant la gravetat
I cercant-la en el teu cos.
Pura contradicció,
Lila eterna,
Segell dels déus en el llibre de la Vida.

Una estranya joia en la foscor perpetua,
En els camps d'estels;
Aroma a màgia i meravella,
Salons de cristall, el teu batec
I la teva presència
Atiant les flames del meu cor,
Forja de passió, Vida i Eternitat.

Pàtria de l'amor ingràvid
Que cerca la gravetat
En un èxtasi sense fi.

Una fletxa que travessa la nit.




miércoles, 2 de junio de 2010



Aquí, sota la pedra i sota els rius,
Sota la corfa dels eons;
En les simes més fosques del gran blau;
A sobre,
A sobre dels cims inaccessibles
I per sobre de les corrents de la Història;
A dintre,
A dintre del teu cor i al fons dels teus ulls...
Aquí rau l'encanteri
Que confina joies i apaga voluntats,
Que anega la Terra amb onades de dolor sense mesura.

Cerca el filtre d'argent,
Aixeca la mirada,
Perquè l'Home no ha nascut per arrossegar-se pel fang
Ni per fer d'esclau del seu fat.

Aquí,
Estén la mà i agafa l'impossible
Que els anys no apaguin la flama del miracle,
Condemnant-lo sota el sarcasme d'una saviesa apaivagada.



jueves, 27 de mayo de 2010

Dynamis



De l'efervescència de la Nit tragué la llum, 
irisada, polièdrica, creadora de somnis aquosos i vigílies fantasmals, Dynamis pura.
I varen ser fets els camps de púrpura, on res és el que sembla i tot sembla el que és;
I els camins de pedra i cristall,
Senderes d'opinió, veredicte, il.lusió i falsedat. Mentida.
I la misèria fou creada,
Sota el mantell daurat de mil rius de gel càlid
Blancs, sòlids, morts;
I la Vida condemnada,
Tancada sota la clau negra de l'oblid,
Arrossegada pel fang de la inèrcia i la desídia;
Envoltada pel seu crit,
Cantat per veus invisibles,
Des de l'efervescència creadora de la Nit més brillant.





sábado, 22 de mayo de 2010




Amb nocturnitat, furtivament, la llei negra serà derrotada.
Conquistarem el santuari on reina Tamas, la necessitat, la inèrcia, la Mentida,
I serà destronada,
I les portes del destí seran derrocades...
Mil llamps travessaran la matèria
I naixeran ulls de Sol; els fills de l'Home
Aturant les notes de la Llei,
Fent repicar els mateixos fonaments de la Creació.
Amb nocturnitat, furtivament...
Sense descans,
Amb la joia de qui no es rendeix.


lunes, 10 de mayo de 2010



El caos ha estat sempre present en el rerefons de les conquestes humanes. Traiem el cap pel tragallum del castell i ens sentim perduts enfront d'un mar inabastable de relacions suposades i exactituds desitjades però impossibles. El vertigen ens agafa per sorpresa si tenim la força suficient per tal d'anar més enllà del nostres nassos i el coratge necessari per navegar sense brúixola ni timó; sense aquella cordura tipificada i estandarditzada que mata i ofega. Així doncs, investim d'ordre aquelles energies que juguen i riuen de les nostres misèries reguladores; de les nostres patètiques lleis encapsulades en fórmules de cartró-pedra.

I fem filosofia, art, ciència; projectem la nostra necessitat d'ordre elaborant mites (perquè el Cosmos és la interpretació humana del Caos)...edifiquem delicades teranyines a sobre d'abismes insondables on el caos és l'element fundador del teatre còsmic. Construïm superestructures per defugir les tempestes sense nom que bramen a l'altra banda de la nostra estupidesa, tot just a sobre i per sobre de la nostra cordura.

Només qui cavalca la tempesta té i domina el Poder.


sábado, 8 de mayo de 2010



Life Blood

viernes, 23 de abril de 2010

Elbereth Gilthoniel



Cançò d'Elbereth Gilthoniel

"A Elbereth Gilthoniel!
silivren penna míriel
o menel aglar elenath!
Na-chaered palan-díriel
o galadhremmin ennorath,
Fanuilos, le linnathon
nef aear, sí nef aearon!"

***

Oh Elbereth, Dama dels estels!
Argent enlluernador, baixant amb la llum d'una joia

La glòria de les corts celestials

Al cor de les terres d'Arda.
A vos, eternament Blanca, cantaré

des d'aquesta vora de la mar,
aquí, en aquest costat de l'oceà!
 
(Traducció lliure al català)




Αθηνά, σ 'αγαπώ

martes, 20 de abril de 2010



Unes de les eines més potents en matemàtiques són les Equacions Diferencials. A diferència de les equacions "normals", aquestes relacionen les derivades d'una o més variables dependents respecte a una o més variables independents (derivada: variació d'un o més paràmetres respecte a una o més variables). Les solucions són, doncs, dinàmiques i el seu èxit dins de la matemàtica aplicada rau, precisament, en fer de paradigma per l'estudi d'un Univers dinàmic, canviant. De fet, totes les teories realment maques que tenim fins ara es construeixen a partir d'aquestes equacions, des de les equacions d'en Maxwell fins la teoria de la Relativitat passant per la formulació de Newton, Hamilton i Lagrange, de la Mecànica clàssica i arribant a la famosa equació de Schrödinger de la Mecànica Quàntica (o el seu equivalent, realment brillant i enlluernador, de la formulació matricial de Heisenberg).

Algunes d'aquestes equacions, però, tenen un aspecte realment inquietant. Quan fixem uns valors inicials i fem que l'ordinador calcule solucions (sovint és gairebé impossible fer-ho a mà), ens trobem amb certes sorpreses com ara la seva dispersió incontrolada, és a dir, ens trobem amb el caràcter indeterminista de natura. De fet, diem que si les solucions no es poden acotar a partir dels valors inicials i presenten fortes diferències amb petites variacions d'aquests, tenim un seriós problema d'estabilitat, o millor, d'inestabilitat. Per exemple, tots sabem que el Sistema solar té una imatge fixa i estable, amb unes òrbites ben definides. Resulta, però, que aquesta imatge d'estabilitat pot desaparèixer amb petits canvis en els valor de contorn que defineixen la solució que veiem en forma d'òrbites el·líptiques; resulta que el Caos és perfectament possible en un sistema tan estable, maco i poètic com ara "la música de les esferes".

Un d'aquests models regulat per un sistema d'equacions diferencials és aquell que intenta fer prediccions meteorològiques. Va ser Edward Lorentz qui es va adonar, allà pels 60, del caràcter inestable de les seves solucions; de la seva tendència envers comportaments caòtics (aquest és el motiu pel qual els amics del Temps mai s'atreveixen a fer prediccions a llarg termini, malgrat la potència de l'ordinador que facin servir per tal de fer els càlculs. I és important captar aquest punt: no depèn de la potència de càlcul de la computadora utilitzada sinó del comportament bàsicament inestable i caòtic del sistema meteorològic). Per cert, crec que va ser Lorentz qui li va posar a aquest fenomen el nom d'efecte papallona, afirmant que si una papallona mou les ales en un extrem de la Terra, el clima a l'altre extrem pot variar de manera dràsticament incontrolable. 

Incontrolable? Sempre m'he fet aquesta pregunta. Imagineu que aquesta cara de natura sigui la que veiem quan només mirem amb els ulls de la ment (per més poderosa que aquesta sigui). Imagineu que hi ha una estructura no tetradimensional que estem passant per alt i que dóna al sistema físic allò que sembla faltar-li. Imagineu que les equacions diferencials són una simple i més que modesta aproximació d'una altra cosa. I potser sigui aquesta cosa la que va intentar trobar l'Einstein fins l'últim sospir. Potser.

I ja m'estic estenent més del compte. Si voleu aprofundir, podeu fer-li una ullada al concepte d'atractor (i la seva vinculació amb el determinisme, cercat intensament pels humans). També a l'estabilitat de Liapunov. I si fet açò encara us queden ganes, podeu anar al meravellós i profund teorema de Liouville (pareu esment al concepte d'espai de fases d'un sistema) 


PS: Implicacions psicològiques i aplicació al caràcter caòtic dels grups humans; aplicació a una possible explicació entre psicologia "individual" i social. Queda obert.

sábado, 17 de abril de 2010




Els operadors observables que semblen ser necessaris per explicar el comportament dels sistemes microscòpics resulten ser tals que la constant de Planck ( h ) separa dos valors continus a més de fixar quan són compatibles o incompatibles.
Així doncs, podem afirmar que les particularitats no clàssiques de la Mecànica Quàntica deuen la seva existència al fet que h és finita i no nul.la. Però com des d'un punt de vista macroscòpic la constant h sembla ser nul.la, tots els valors propis semblen estar distribuïts amb continuïtat i tots els observables semblen ser compatibles (i he utilitzat la paraula "sembla/semblen" tres vegades)
És curiosa la similitud amb la Relativitat Restringida, en la qual els efectes que prediu només són observats en el rang de velocitats de l'ordre de la llum ( c ), és a dir, al fet que aquesta velocitat és finita i no infinita.
I no us penseu, no, perquè el fet que dos observables no siguin compatibles té la seva importància, per exemple, a l'hora d'establir el principi d'incertesa de Heisenberg, pilar de tot un ventall de paradoxes clàssicament no resolubles (no compatibles, és a dir, AB - BA # 0)
I el fet que la pedra de toc sigui l'existència de certes constants universals, ens situa davant les preguntes del milió: Per què aquestes constants i no unes altres? Com seria l'Univers manifestat si aquestes tinguessin un altre valor? De fet, podria jo estar fent-me ara aquestes preguntes?
Això ens porta a un altre tema: el principi antròpic, fort i dèbil (però és massa llarg i feixuc per parlar-ne...i avui és dissabte i no ha guanyat el Barça, qüestió digna d'estudi segons paràmetres d'altre tipus com ara les constants arbitrals y la seva connexió amb el blanc)
Quan deixen de ser vàlides aquestes constants? Quines relacions obtindríem en mons on no hi fossin? Quines lleis governarien aquestes relacions? Quin paper tindria la consciència sense aquestes constants?



Llarga vida, Maya,
Teva és la meravella.

Maya, nascuda ahir en la ciutat dels Beatles.
Amb molta estima.

martes, 13 de abril de 2010



Una de les castracions més penoses que ha perpetrat la pseudoespiritualitat i els seus apòstols en el cor dels Homes ha sigut, sens dubte, aquella que genera la idea segons la qual cal eliminar l'Ego com si fos una mala herba que creix en una mena de jardí idealitzat, estèril i frustrant.
Ningú que És està buit d'Ego, ningú, encara que aquest "Jo" pugui arribar a identificar-se amb el Tot o amb el Res. Som, és a dir, ens contemplem com una identitat, és a dir, tenim Ego. I és des d'aquesta identitat, des d'aquesta consciència focal, que podem experimentar, fins i tot, la mateixa sensació del nihil, del buit. Qualsevol disciplina que intente destruir el "Jo" no cerca Homes lliures sinó eunucs; no cerca la potència de la Llum sinó que s'arrastra pel fang inercial de la impotència més estèril.
L'Ego, a més a més, no menteix: no ho necessita. Se sap, retira àncores i navega. El subterfugi de l'engany i l'autoengany és patrimoni gairebé exclusiu dels eunucs, dels que no se saben però juguen a saber-se.
Perquè no feia falta el viatge al fons de la matèria i el despertar de la consciència positiva per tal d'acabar fixant la meta en una blancura indefinida; en un esclat dins d'un Tot indiferenciat que, per això mateix, és Res. I potser sigui aquest el segell dels déus: la Voluntat d'Ésser sabent que se és; sentint que se és

No, ho lamento, però Siddhartha és va quedar curt. Només va fer un quart del camí. Perquè fins i tot la més elevada i noble de les compassions precisa de l'Ego per tal de ser efectiva i no només una paraula del gran diccionari de la vacuïtat.

viernes, 9 de abril de 2010




Així comença el mite de la creació en el Völuspá (Les profecies de la Sybila, Mitologia Nòrdica):


"Escolto i veig a un poble sagrat,
en el regne de Heimdal (guardià de l'estatge dels Déus)
Em demanes Valford (pare dels guerrers, altre nom de Odín),
que jo et conti els antics mites dels homes,
que m'endinse en les profunditats de la memòria...

Heus aquí que el món va començar en una edat d'or.
Recordo gegants nascuts en el començament del temps,
que a mi em van criar en temps molt llunyans,
Nou mons jo recordo,
nou arrels de l'arbre del poder (Yggdrasil, l'arbre còsmic)
Que sostenia als mons i també als mons sota la Terra"

jueves, 8 de abril de 2010

Mari . . .

Ἀθηνᾶ  (Atena)


Em feies i em fas perdre el sentit,
tu, la que cada nit em dóna la mà;
la que cada matinada dorm a sobre del meu cor,
i la que conta els seus batecs amb el compàs de l'Egeu.
Eres tu la que m'acarones quan els déus visiten les meves nits,
quan desperto sense alè pronunciant paraules que no entens;
la que beu la bogeria dels meus mons amb paciència infinita;
mons que són res si tu no hi ets.
Tu la que et fons amb mi en un èxtasi sense fi
i jo aquell que beu la mel dels teus llavis,
el que toca els estels quan acarona el teu cos de marfil;
aquell que es perd en la immensitat dels ulls d'Atena. Els teus.
Càlids i misteriosos, savis i sensuals,
que travessen la meva ànima,
que està nua quan tu la mires,
que mor si tu la oblides,
que necessita el teu somriure per somiar.
Perquè res del que veig mereix la pena si tu no hi ets,
amb mi, a la vora de l'Egeu.


martes, 6 de abril de 2010



Encontrem que la "representació" és el recull d'invencions de les eleccions assumides, mentre que l'abstracció s'arrela en l'abisme de la llibertat que ha precedit i conté aquestes eleccions.
Els elements matemàtics que s'enfonsen en una mena d'estètica no objectiva ens mostren una significació provocadora. Ens suggereixen la idea segons la qual les matemàtiques pures extreuen el seu sentit d'un pre-ser originari, preexistent; que els seus "principia" són funcionalment anteriors al pobre i miserable intel·lecte humà.
Així, les matemàtiques pures pertanyen a l'àmbit de la creació, mentre que les aplicades, al de la invenció.
Sempre he trobat paradoxal i ridícul el menysteniment que arquebisbes de la raó han fet i fan de les afirmacions metafísiques mentre eleven als altars el paradigma matemàtic i la seva aplicació física. Cap ni un d'aquests paios ha vist el llampec que es produeix quan estàs en blanc i el zero absolut sembla posar fi a les teves construccions; cap ni un ha vist com aquest llampec construeix ponts invisibles vers terres desconegudes on creixen flors mai vistes. Ells pontifiquen el que té sentit i els criteris sota els quals aquest sentit és rellevant i significatiu. Tanmateix, són com aquells fariseus: ni passen ni deixen passar; ni veuen ni deixen veure.

lunes, 5 de abril de 2010



El bruixot tancava el ulls i es deixava anar.
La seva ment estava silent, com la superfície d'un llac sense vent. Lentament emergien formes vives d'aquell mirall sense fons, serps multicolors i dracs de set caps. Després, poc a poc, les eines d'aquell cervell es posaven a funcionar, sempre sota la batuta d'aquella visió sublim sense la qual la seva força era poc més que res. Aquells llampecs eren la guia fidel vers els secrets de la màgia. I la seva mà esperava l'ordre per resoldre l'enigma de la Vida.
A sota de la seva torre de cristall, els monarques de la raó miraven estupefactes un misteri que no entenien. Les llums fosforescents de la creació.

domingo, 4 de abril de 2010



I els déus van dir:
Sigui la perfecció i la bellesa sota el Cel !
I va ser.

martes, 30 de marzo de 2010

-Què és un esclau? –preguntà en Turin-. Un home que era un home però que és tractat com una bèstia –respongué en Sàdor-. Alimentat només per mantenir-lo viu, mantingut viu només per treballar, treballant només per por del dolor i de la mort.

La infància d’en Turin, Contes inacabats. (J.R.R Tolkien)

domingo, 28 de marzo de 2010

Jo mateix


Hi havia una vegada...





I va dir: Sigui la llum!

I fou la pregunta.
I la llavor dels infants.
I la llibertat.
I el poder.

I ara l'ombra!

I fou la resposta,
rodona, perfecta, superba i acabada.
I els homes.
I la mediocritat i el tedi,
L'opinió i l'esclavatge.

sábado, 27 de marzo de 2010



Esperits lliures,
Heus aquí que veig la llibertat sota regles de pedra,
peus descalços dansant sobre verds sense fi.
Heus aquí que veig un estel
cremant els codis de la Terra.

miércoles, 24 de marzo de 2010

Telperion y Laurelin (Silmarillion)


Dos eren els arbres però u l'esperit que els animava. D'ells naixia la llum d'or i la llum d'argent. I l'amor etern, creador de tot el que ha sigut, és i serà.
I d'aquest amor sublim, d'or i argent, van ser el Sol i lluna. I la separació, i el dolor i la mort. L'edat de l'Home.
Tanmateix, canten els rapsodes i diuen els vidents que les flors argentades i els fruits daurats romanen al fons de l'ànima d'aquells condemnats a morir. I que, per això mateix, reneixen, una i mil vegades, fins que els arbres tornin a fondre les seves llums, d'or i argent.

lunes, 22 de marzo de 2010


Imatges del Silmarillion (J.R.R Tolkien)


En el transcurs d'una conversa, Tolkien i els seus amics Hugo Dyson i C.S Lewis van discutir fins a quin punt els mites, encara que bells i commovedors, no eren sinó mentides. "No són mentides", va afirmar Tolkien..."L'home no és, en última instància, un mentider. No només els seus pensaments abstractes, sinó també les seves invencions han d'originar-se en aquell que no té nom, i en conseqüència reflectir un petit aspecte de la Veritat Eterna. Al crear un mite i poblar el món amb elfs, dracs o nans, el narrador està complint el propòsit diví i mostrant un fragment de la Llum de la qual neix tota llum"

No és pas la meva intenció discutir si aquesta afirmació té o no té sentit. I no ho és perquè, per a mi, el té tot.
Sovint aquesta societat menysprea els productes de la imaginació, com no siguin aquells que cristal.litzen en coses concretes. Sota el meu punt de vista, però, aquesta visió de les coses desertitza l'esperit de l'Home i el redueix a simple màquina calculadora. Segons jo crec, ha sigut la imaginació el pont que ens ha permès creuar la mediocritat i crear els aspectes més sublims d'aquest fenomen anomenat "Humà". I serà la que ens permetrà assolir fites encara no somiades pel comú dels mortals. 

D'aquesta manera, aquest bloc pertany al reialme de la fantasia, i de la poesia. I de la veritat més profunda que existeix: l'amor; en el meu cas l'amor inmens a la meva esposa. No vull sentar cap mena de càtedra al voltant de res, només la meva visió de les coses. I és per aquest motiu, que qui cerca un lloc on filosofar, fer ciència o esgarrapar-se els cabells per la crueltat del món en el qual vivim...s'ha enganyat d'indret.

*
Deixeu-me, doncs, retre homenatge a aquesta empremta amb la qual aquell que no té nom va segellar el nostre esperit, vinculant-lo amb l'Eternitat.

viernes, 26 de febrero de 2010



I si dormires?
I si en el teu somni somiares?
I si somiares que anaves al cel i allí recollies una estranya i bella flor?
I si quan despertares tinguessis la flor en la teva mà?
Ah, Llavors què?


Samuel Taylor Coleridge

martes, 23 de febrero de 2010



Χορεύοντας με τα αστέρια

martes, 12 de enero de 2010

Ehrenfest.


El món de les partícules subatòmiques és ben curiós.

Res nou diré si dic que unes lleis especials regulen el seu anar i vindre pel teixit espai-temporal, la seva aparició a partir de l'energia pura, la seva singularitat que emergeix d'un buit sense forma i, tanmateix, les dota d'una existència material i efímera (o no. I real)

Coneixem, però, un conjunt d'equacions que ens permeten passar d'aquesta existència gairebé fantasmal (i real) a l'existència macroscòpica. I reben el nom d'equacions d'Ehrenfest (que no escriurem).

Existència macroscòpica, és a dir, patrons de probabilitat superposats que, amb la màgia de l'estadística, assoleixen l'estatus de Normalitat amb la seva "realitat" associada.
Deixo pels psicòlegs el paral.lelisme entre els patrons de comportament individuals i col.lectius. Tot un món.